Les estratègies territorials de L’Hospitalet
Aportació al Grup de Debat La contribució de L’Hospitalet al relat metropolità del projecte LH ON
Un idea força estesa sobre L’Hospitalet i que determina la percepció que es té des de fora, és que aquesta ciutat hauria d’haver estat annexionada per Barcelona durant el franquisme però que això no va succeir perquè es va voler minimitzar Barcelona davant Madrid (que sí va annexionar 13 municipis entre 1948-1954).
Això atorga a L’Hospitalet una mena d’estatus de terra de ningú, reforçat pel mite de la ciutat-dormitori que cau pel seu propi pes si tenim en compte que tot i que 70.000 residents marxen cada dia a treballar fora de la ciutat cada dia prop de 50.000 persones venen d’altres poblacions a treballar a L’Hospitalet. Aquestes xifres, una ciutat sencera que se’n va cada dia fora i una altra que ve, poden donar una idea del grau d’obertura de la ciutat i de la magnitud dels seus dels fluxos, però ser oberts no significa no ser-hi.
No obstant, qui es dediqui a interpretar els fets urbans sap perfectament que els límits municipals a efectes de dinàmiques socioeconòmiques importen ben poc, tot i que poden acabar sent un factor limitador del seu potencial. Els fenòmens metropolitans com els de la ciutat de L’Hospitalet necessiten governances metropolitanes i això no vol dir aquella vella idea d’un Ajuntament de Barcelona ampliat sinó un ens amb l’escala (Regió Metropolitana de Barcelona) i competències adients per impulsar a la metròpoli al món i tenir cura alhora de la seva cohesió interna.
Aspectes com l’estratègia econòmica, la coordinació dels serveis de l’Estat del Benestar (per evitar greuges entre municipis i aconseguir la redistribució també a escala metropolitana), el Territori (Medi ambient, Urbanisme, Transports…) o la Seguretat haurien de ser tasques fonamentals d’aquest nou govern metropolità. No obstant, el principal escull per assolir-ho no és el govern ciutat de L’Hospitalet sinó el propi Ajuntament de Barcelona, on la seva dimensió i les seves competències exclusives dificulten la cessió d’autonomia i recursos en favor del govern metropolità mentre tampoc acaba de transferir una l’autonomia real al seus districtes perquè s’equiparin amb els municipis metropolitans. Els fets consumats de l’atermenament actual, són que per les característiques socioeconòmiques (capacitat d’ingressos) i especificitat de Barcelona (Carta de Barcelona), aquesta té un pressupost equivalent a 1.400€ per habitant, que és gairebé la meitat del pressupost de l’Ajuntament de L’Hospitalet (778€/hab) semblant al d’Ajuntaments de la mateixa dimensió de la RMB com Badalona (762€/hab), Terrassa (754,06 €/hab) o Sabadell (824€/hab).Viure a una banda o altra de la Riera Blanca, del Besòs o de Collserola implica gaudir del doble de pressupost municipal per habitant. D’aquesta manera, es fa més comprensible que en els processos d’integració metropolitana la majoria de municipis, excepte Barcelona, només tenen a guanyar en quant a redistribució.
A nivell estratègic i funcional, la Barcelona dels districtes i els municipis metropolitans haurien de ser la base de la Barcelona metropolitana, del Greater Barcelona (per analogia amb el Greater London) amb un govern a l’alçada de la 5ena àrea urbana de la Unió Europea en població (5 milions d’habitants) on es concentra el 70% del PIB català i el 12% del de l’Estat.
Sense condicionaments político-administratius, les àrees metropolitanes no només la de Barcelona (també la del Camp Tarragona o el sistema de ciutats de Girona) haurien de preservar-se i promocionar-se al màxim com a l’instrument de generació d’oportunitats econòmiques i d’innovació social que són.
1a estratègia territorial: L’Hospitalet endògena
La ciutat de L’Hospitalet té uns 83000 llocs de treball localitzats ( a desembre de 2012) amb unes 15.000 empreses i autònoms i un PIB de 5.118,8 milions d’euros (Idescat, 2008).És la segona economia local metropolitana i la tercera catalana després de Tarragona (5.602,3 M€ de PIBpm ) tot i que la supera a aquesta en llocs de treball (amb prop 10.000 més).
Si mirem l’especialització del teixit productiu de L’Hospitalet cal destacar que la ciutat té 2,5 vegades més ocupació en el sector sanitari que la mitjana de la RMB amb 14.000 treballadors i 2 vegades més treballadors en el sector de la logística i els transports (3500 treballadors).També té un potencial creixent en el sector de l’Administració i Gestió per la instal·lació d’oficines a la Plaça Europa i la Ciutat de Justícia i el sector hoteler pel desenvolupament del Pla d’Hotels de la ciutat.
Els efectes de la crisis a la ciutat han comportat una pèrdua de 5.882 llocs treball (des de juny de 2008) i una reducció del massa salarial del 11,2% en aquest període que ha estat 7 punts inferior a la de la mitjana RMB (18%) per la menor exposició al sector de la construcció i l’industrial. Tot i aquest menor impacte de la crisi en la pèrdua de llocs de feina a la ciutat, els nivells d’atur de la població resident es mantenen lleugerament superiors als de la RMB (1,27 punts més al desembre de 2012). Això és provocat per la dissociació entre l’oferta (llocs de treball) i el mercat de treball dels residents amb una autoconteció laboral estimada a la ciutat de només el 31% (treballadors residents que treballen a la pròpia ciutat). Aquest fet més enllà d’indicar-nos l’obertura del mercat de treball de la ciutat en un context metropolità, pot evidenciar un greu desajustament entre les característiques de la població resident i l’oferta de llocs de feina a la ciutat. Aquest, sens dubte, és el primer element a tenir en compte en el disseny de les polítiques de desenvolupament econòmic de la ciutat.
De fet 72% de la població resident a l’Hospitalet no té cap titulació professionalitzadora (formació o certificació professional o universitària) . I tot i tenir una notable població universitària (5191 estudiants) això no s’acaba de traduir en un augment clar de les altes qualificacions de la població, fet que podria indicar una manca de capacitat per a retenir aquest tipus de qualificacions un cop que finalitzen els seus estudis.
Atenent a aquestes dades, qualsevol estratègia de desenvolupament econòmic que no abordi la connexió entre oferta i demanda de la ciutat, ni la millora de la qualificació de la població corre el risc de no poder ser aprofitada per la població local.
Per tant, la primera estratègia territorial de L’Hospitalet ha de ser necessàriament endògena per tal d’aprofitar, millorar i retenir el seu capital intern:
1.Comunitat-Identitat
En les competicions actuals entre ciutats per a esdevenir atractives a l’ inversió exterior hi ha la creença que avui la quantitat d’innovació, talent i creativitat disponible al món és finita no és així, es crea contínuament des de baix a nivell local i es reté gràcies al paper de les comunitats com a factor d’identitat. Precisament aquest últim element, la identitat, és el que ens permet diferenciar-nos en un món cada cop més semblant que genera llocs comuns indeterminats. Per a créixer realment i integralment una economia local s’ha de desenvolupar orgànicament dins de cada comunitat per a després obrir-se a la resta de comunitats veïnes.
A la coneguda com a Zona Nord de L’Hospitalet on resideixen 120.000 persones els intensos processos de renovació poblacional ( amb àmbits on el 70% de la població és nova) iniciats a començaments dels segle XXI han provocat un trencament de les xarxes comunitàries tradicionals. El desconeixement general de la població respecte dels seus veïns i veïnes és moltes vegades un agreujant dels problemes de convivència en un àmbit que té una de les majors densitats urbanes d’Europa (superant els 700 hab/ha) . El problema final esdevindrà si per efecte de les males condicions de l’allotjament en alguns àmbits d’aquests barris deficientment construïts durant el franquisme, la població nouvinguda torna a marxar un cop que millori la seva situació econòmica (com va passar als anys 90) fent impossible l’establiment de xarxes estables de desenvolupament comunitari i millora econòmica.
En canvi, si cada barri és capaç de desenvolupar-se i dotar-se de caràcter propi pot fer arrelar a la seva població, i esdevenir una comunitat amb una economia urbana pròpia, que assegurarà l’èxit global de la ciutat, i que les demandes nous espais pel creixement econòmic vinguin del propi desenvolupament d’aquestes comunitats de baix a dalt.
2-Especialització en l’Ocupació i la Formació
Abordar l’especialització productiva necessària en un context metropolità sense tenir en compte l’especialització formativa de la població resident fa que qualsevol intent de clusterització de la ciutat no pugui ser aprofitat pel desenvolupament local integral de la ciutat.
En aquest sentit, és fonamental el paper de la formació professionalitzadora a l’hora d’acompanyar a la població cap al seu desenvolupament professional en una determinada especialitat present a la ciutat.
No es tracta tant que tota la població resident a L’Hospitalet treballi a la ciutat però si de generar elements econòmics diferencials en un context metropolità que permetin tenir una major autosuficiència a nivell local.
3-Cohesió ciutat -La ciutat a una velocitat
Una ciutat on tot es connecta amb Barcelona però poc es connecta entre sí esta perdent oportunitats locals. Cal girar les dos meitats de L’Hospitalet cap a sí mateixes superant les difícils comunicacions internes i generar nous espais centrals (hipercentres) que connectin els barris i permetin l’establiment de sinèrgies que arribin a totes les parts de la ciutat.
El soterrament de les vies no és només una qüestió urbanística, l’efecte barrera provoca una devaluació dels usos del sòl centrals de la ciutat. Cal entendre per tant, el procés de transformació de l’espai central de L’Hospitalet com un procés predominantment econòmic de generació de noves oportunitats en un espai privilegiat en un context metropolità i de permeabilitat socioeconòmica per tal superar les diferències Nord-Sud i Est-Oest que limiten el desenvolupament de la segona economia urbana metropolitana i per tant a tota la RMB.
2a estratègia territorial:
Sovint al plantejar-nos quin ha de ser el paper de la ciutat de L’Hospitalet dins de l’Àrea metropolitana sorgeix recurrentment dilema comarcal que té la ciutat entre els que defensen la barcelonitat de L’Hospitalet i els que en defensen la seva inclusió dins del Baix Llobregat . Aquest dilema ha estat ben recollit en un excel·lent monogràfic sobre el tema realitzat pel Centre d’Estudis de L’Hospitalet http://www.celh.cat/celh/amplia.html?id=6 sobre les “Jornades sobre L’Hospitalet en l’organització territorial de Catalunya”, de 1988 que convindria repetir amb les dinàmiques actuals.
De fet, tots dos posicionaments tenen raó, d’una banda és indubtable que tant per història, cultura, economia o patrona (Santa Eulàlia) la ciutat està lligada al Pla de Barcelona però al mateix temps i per motius semblants també ha estat sempre lligada al Baix Llobregat i més concretament al hemi-delta esquerre del riu Llobregat on es situa la major part del seu terme municipal.
Els perill de la barcelonitat ha estat històricament esdevenir el pati del darrere de Barcelona tenint en compte que molts dels seus barris com Collblanc-Torrassa Santa Eulàlia o més recentment Bellvitge van créixer mirant a Barcelona i les seves vies d’accés.
Com a curiositat, durant l’enquesta del procés de comarcalització de Catalunya realitzat pel geògraf Pau Vila al 1933 l’Ajuntament de L’Hospitatet va respondre a la mateixa demanant la seva inclusió a la comarca del Baix Llobregat però finalment va acabar emmarcada dintre del Barcelonès. La justificació de la Ponència en aquell moment va ser la següent:
“La ciutat de Barcelona, a causa del formidable poder d’assimilació en tots els ordres, augmentarà cada dia el seu radi d’influència sobre els pobles i ciutats que la volten; això ha fet que, al seu entorn, tenint sempre en compte la forta densitat de població, s’hagi d’establir una demarcació constituïda per aquells nuclis de població que, més aviat o més tard, esdevindran part integrant de la ciutat. Sant Adrià de Besos, Badalona,Santa Coloma de Gramenet, Sant Just, Esplugues i I’Hospitalet”
L’any 1992 va néixer una nova Barcelona però també un nou L’Hospitalet, les Rondes com a element simbòlic van decidir incorporar-la dintre de la muralla que marcaria el centre d’una metròpoli.Una metròpoli que s’aniria estenent cap a la Segona Corona en forma de nous polígons industrial i creixements residencials i en un territori on delimitar el que està o no està sota el paraigües de la Barcelona-metròpoli cada cop és més difús. És en aquest moment, quan L’Hospitalet deixa de tenir el perill de ser el pati del darrere residencial i industrial de Barcelona per a començar a ser la porta del davant. La transformació de la Gran Via al seu pas per L’Hospitalet esdevé lògica si tenim en compte aquest que dins de les muralles de l’àmbit central no poden haver autovies sinó avingudes.
Un nou element que estimula actualment aquest potencial econòmic central de L’Hospitalet, és l’escassetat de sols amb capacitat de transformació econòmica a l’àmbit de central Barcelona exceptuant els seus dos extrems. A L’Hospitalet, el potencial de creació de nou teixit productiu de l’Eix central i la Carretera del Mig és dels més importats de tot l’espai central de Barcelona, només equiparable a la transformació de la Sagrera i els polígons barcelonins del Besòs. La Barcelona central va creixent en dimensió i de ben segur que la futura plaça de les Glòries i la Plaça Europa unides per la Gran Via han de esdevenir dos dels seus punt de referència.
No obstant, cal també que L’Hospitalet sigui capaç d’aportar una eix metropolità que li sigui propi i que respongui a les seves necessitats internes de connexió Nord-Sud que en un context metropolità correspondria a connectar la Diagonal amb la Gran Via i la Zona Franca i el Port passant i cohesionant L’Hospitalet, a mode de Línea 9 al descobert.
3a estratègia territorial:
L’Hospitalet mira cap al Baix Llobregat i a diferència del que ha passat històricament amb Barcelona, el Baix Llobregat també mira a L’Hospitalet.Com hem esmentat abans dintre de la ciutat sencera de 50.000 habitants que ve cada dia a treballar a L’Hospitalet, 20.000 d’aquestes persones resideixen al Baix Llobregat .Això fa que després de Barcelona, L’Hospitalet sigui el segon destí de mobilitat quotidiana (laboral i no laboral) de la major part dels municipis del sud del Baix Llobregat.
Un factor que ajuda a aquesta connectivitat és que L’Hospitalet és una de les ciutats millor comunicades en transport públic de “l’incomunicat” Baix Llobregat. Des del seu centre urbà s’accedeix tant a la línia de Ferrocarrils de la Generalitat del marge dret com a la línia de Vilafranca que serveix al marge esquerre. El centre de L’Hospitalet està a menys de 15 minuts en transport públic dels centres de Cornellà, Sant Boi de Llobregat i Sant Vicenç dels Horts i també de Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei. Amb les noves infraestructures previstes com la línea 9 i l’ intercanviador de la Torrassa aquesta connectivitat de L’Hospitalet augmentarà incorporant els municipis del Delta i fent de distribuïdor entre la Zona Franca i la Diagonal i el Prat i l’Aeroport.
De fet el propi Centre de L’Hospitalet que té una posició excèntrica dintre del terme municipal es troba en punt mig d’una àrea urbana formada per Cornellà, Sant Joan Despí i al est i Esplugues de Llobregat i Sant Just al nord. Un continu urbà on no existeix una centralitat clara exceptuant Cornellà de manera tímida i on L’Hospitalet pot exercir i complementar aquesta centralitat.
L’estratègia de territorial de L’Hospitalet envers Baix Llobregat no ha de tenir tant una visió metropolitana sinó local fonamentada en el fet d’esdevenir una alternativa pròxima de serveis a Barcelona.
També la localització de seus i serveis comarcals del Baix Llobregat a L’Hospitalet que cal potenciar ha reforçat històricament aquest posicionament de la ciutat dintre de la xarxa de ciutats del Baix Llobregat. Si L’Hospitalet no pot girar l’esquena al milió i mig de persones que viuen a Barcelona tampoc ho hauria de fer al milió de persones formen L’Hospitalet i el Baix Llobregat i a la seva potencialitat en el context català.
Les dades han estat extretes de les següents fonts:
Anuari estadístic de L’Hospitalet
La infraestructura verda del Baix Llobregat
Si canvien les escales i imaginem que el Baix Llobregat és una única ciutat, l’element més característic d’aquesta ciutat seria el riu Llobregat i el Parc Agrari.De la mateixa manera que les ciutats s’estructuren a partir dels espais no edificats o sistemes (carrers, places, parcs..), a l’escala metropolitana succeix el mateix, els espais oberts o les infraestructures ordenen la resta d’espais.
Aquests espais podrien semblar perifèrics o espectants envers l’urbanitzat però han esdevingut precisament els elements claus en la nova planificació urbana sostenible. Molts parlen ara d’aquests espais com a “infraestructures verdes” que ofereixen serveis urbans indispensables com la resta d’infraestructures ajudant per exemple a combatre i mitgar el canvi climàtic (efecte embornal, lluita contra innundacions, regulació tèrmica contra les illes de calor urbanes…), millora de la biodiversitat, espais de lluita contra la contaminació atmosfèrica, acústica i del cicle de l’aigua o espais per al lleure i l’agricultura de proximitat que reforcen la sobirania alimentària .
Potser un dia hom s’adonarà que la infraestructura més important per a la pròpia població del Baix Llobregatno és cap AVE, ni port, ni aeroport, ni autovia, sinó una que una que ja hi era i que només cal gestionar i preservar.D’altres infraestructures d’accés a Barcelona han generat un sentiment a la comarca de ser el patí de darrere de Barcelona, mentre aquesta és precisament el seu principal signe d’identitat.Ara cal continuar girant les poblacions cap a al riu i el Parc Agrari superant les infraestructures que hi dificulten l’accés, millorar-ne els usos i la utilització ciutadana, un tema complicat tenint en compte que el 50% de la seva superfície està en mans d’empreses i immobiliàries. A conseqüència del controvertit projecte d’Eurovegas moltes veus de tot tipus s’alçaren reclamant la preservació d’aquest espai que la població se l’ha anat fent seu amb les millores que s’han realitzat en els darrers anys. Sovint no ens donem compte de com estimem una determinada cosa fins que la podem perdre, aquesta estimació és sens dubte la millor garantia davant qualsevol nou intent urbanitzador d’aquest espai de passat que sense voler-ho ja ho és també de futur.
Fracking la cobdícia que ve
El passat setembre el govern de la Generalitat va donar permisos d’investigació d’hidrocarburs a àmplies zones del nostre territori (veure mapa) a la companyia Montero energy filial de la canadenca R2-energy especialitzada a l’extracció de gas i petroli de pissarra “shale gas/oil” mitjançant la tècnica de la facturació hidràulica o fracking.Aquesta tècnica a diferència dels mètodes tradicionals d’extracció també presents al nostre país, consisteix a alliberar el gas i petroli contingut a les capes de pissarra mitjançant la facturació d’aquesta amb aigua i elements químics.Els seus principals riscos són la contaminació dels aqüífers amb el gas metà que es fa emergir juntament amb la resta de productes químics del procés, així com riscos sísmics derivats del trencament dels blocs de pissarra.
El fet que les formacions de pissarres podien contenir gas metà, es conegut des de començaments del segle XX però la seva explotació no va ser iniciada oficialment als EE.UU fins a començaments del segle XXI per a aprofitar les últimes reserves dels jaciments tradicionals com els de Texas i posteriorment a tot l’est dels EE.UU dins de la l’àmbit dels Apalatxes on hi ha la major reserva de gas de pissarra (shale gas) del país .
Pel que fa a Europa ha estat prohibida a diversos països com Alemanya, França o Holanda i paralitzada pels seus elevats riscos pel medi ambient i la salut o sísmics com al Regne Unit . No és estrany doncs, que aquesta tècnica, hagi aterrat al nostre país aprofitant l’actual conjuntura de crisi la seva prohibició o paralització a d’altres països.
Aquí teniu un documental anomenat “Gasland” que va ser premiat al Festival de Sundance al 2010 sobre els efectes d’aquesta tècnica als EE.UU.
Després de veure’l o analitzar els informes al respecte del Parlament Europeu potser podríem respondre al nefast Ministre Soria que va assegurar al Congrés dels Diputats:”hay un consenso generalizado en la comunidad científica respecto a que la técnica del fracking para la extracción de gases no convencionales no lleva más negativas consecuencias para la salud y el medio ambiente“. La conclusió, és evident el Ministre no s’ha llegir elsnombrosos estudis al respecte per a fer afirmacions tan categòriques, en tot cas amb un govern en mode “sí, bwana” als mercats no es pot esperar res més. A aquestes alçades de la pel·lícula el que digui o deixi de dir el Sr. Sòria ens hauria de ser indiferent i apostar com en el cas d’Aragó per una declaració del Parlament seguint el principi de precaució.
Estem vivint les últimes cuejades d’un model que s’esgota i ho sabem des de 1973 quan ens van dir de què havíem de morir, d’inanició de petroli. Conscients d’això, alguns espavilats esperen fer negoci amb les escorrialles de combustible fòssil en alça que queden al cost que sigui, en comptes de canviar de model.En l’era de l’austeritat salarial i dels recursos públics, el malbaratament de recursos naturals continua, buscant el seu El Dorado de l’energia barata. L’energia és i serà més cara en el futur mentre depengui de trobar sota les pedres combustible fòssil i no d’apostar per fonts d’energies renovables.
A la Terra hi ha prou recursos per a satisfer les necessitats de tots però no n’hi han suficients per a satisfer la cobdícia d’alguns (Gandhi).Las fantasías del fracking o la adición al petróleo a través de los combustibles no convencionales. Jordi Ortega
La fiebre del gas de pizarraa Sostenible
¿Gas de pizarras? a El País
Plataforma Aturem el fracking a Catalunya
Cap al (des)coneixement territorial
Segurament si hi ha una obra que marca un abans i un després en la geografia catalana aquesta és “La Cerdanya” de Pau Vila. Aquesta obra de 1926 creua la línia que separa la simple descripció del territori per abordar la seva comprensió, especialment en la seva dimensió social, econòmica i política. Això representa entendre el territori com el resultat de les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi convergeixen, de manera que hi han molts territoris resultants possibles que poden variar en funció d’aquestes dinàmiques. Com una petita mostra podríem citar un fragment d’aquesta obra on Vila apunta quins són alguns dels aspectes al claus per a la comprensió d’aquest territori:
“La Cerdanya és ja un país de turisme. Fora d’aquesta, cap altra indústria no pot desenrotllar-s’hi: pel cantó de França per manca de braços; de la part d’Espanya, a causa d’ésser-l’hi interdit per disposicions legals”
Aquesta sentencia ens recorda, per exemple a la d’altres geògrafs que també van creuar abans aquesta línia interpretativa del territori com Piotr Kropotkin que al 1898 al seu llibre “Fields, Factories and Workshops” descrivia així la incipient Revolució industrial a l’Estat espanyol amb un advertiment profètic dels temps actuals:
“També he d’esmentar a Espanya, les indústries tèxtil, minera i metal·lúrgica creixen ràpidament, però m’apresso a ocupar-me de pobles que, fins fa pocs anys, eren considerats com eterns i obligats consumidors de les nacions manufactureres de l’Europa occidental”
Retornant a la Cerdanya de Pau Vila, podríem dir que, per exemple, hi ha un punt d’inflexió clar amb la construcció del Túnel de Cadí (i no el de Toses), una decisió política amb evidents conseqüències per a les dinàmiques socioeconòmiques de la comarca que han tingut la seva expressió física en la modificació del seu paisatge.Com va assenyalar Henry Lefebvre (1976), totes les societats produeixen el seu espai que és essencialment polític:
“L’espai no és un objecte científic separat de la ideologia o de la política, sempre ha estat polític i estratègic. Si l’espai té aparença de neutralitat i indiferència davant dels seus continguts, i per això sembla ser purament formal i el epítom d’abstracció racional, és precisament perquè ja ha estat ocupat i utilitzat, i ja ha estat el focus de processos passats les empremtes no són sempre evidents en el paisatge. L’espai ha estat format i modelat per elements històrics i naturals, però això ha estat un procés polític. L’espai és polític i ideològic. És un producte literàriament ple d’ideologies”
Si a aquesta producció social de l’espai li afegim el component temporal predominant a l’actualitat, en el que David Harvey anomenà “l’aniquilació de l’espai pel temps”, veurem com l’acceleració dels cicles de producció, de circulació de mercaderies i capitals generen una acceleració de les dinàmiques territorials.
Arribats a aquest punt, cal preguntar-se: Si la transformació del territori s’accelera, no cal accelerar també el relat per tal d’afavorir la comprensió d’aquestes dinàmiques?
Això precisament és el que molt modestament i no amb tota l’amplitud que es voldria, ha intentat fer primer l’Anuari territorial de Catalunya i després l’Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya durant 10 anys (2003-2013), en un període en que hem assistit a l’acceleració de les dinàmiques territorials, a totes les parts del nostre territori. En el marc d’aquest projecte s’han descrit més de 1000 projectes i debats territorials al nostre país amb premissa clara, si bé l’espai és polític (ideològic), la descripció dels seus fenòmens per a la seva comprensió no ho pot ser, cal precisament reflectir clarament el què, el qui, el com, el quan i el on, de cada projecte i transformació del territori manera que s’ interpel·li posteriorment a la seva comprensió.Una comprensió que sí pot tenir diversos components ideològics depenent de la posicionalitat posterior de cada intèrpret.
Si féssim una descripció de les dinàmiques de la Cerdanya a partir tasca feta per l’Anuari i l’Observatori, a primer cop d’ulll, podríem parlar dels processos de replantejament dels creixements de les segones residències a la baixa Cerdanya no exempts de debats locals, dels incipients efectes de l’Eurodistricte transfronterer que ha d’unir les dues bessones ceretanes o del règim especial de la Cerdanya llargament reivindicat per a eliminar aquestes “disposicions legals” que ja apuntava Vila l’any 1926 . Com a mostra del moment en que es troba la comarca cal citar els debats de l’any 2004 al voltant del 20è aniversari de la inauguració del túnel del Cadí:
“ L’ obertura del túnel, al llarg dels anys, es va traduir en unes transformacions territorials que van afectar molt directament la comarca de la Cerdanya: un creixement de l’activitat turística i de la construcció, l’increment de l’ocupació de sòl per a usos residencials de baixa densitat, fortes transformacions del paisatge, la proliferació de segones residències i una ocupació d’aquests habitatges principalment en període de vacances i caps de setmana transformant així el model turístics de la regió. D’aquesta manera la comarca de la Cerdanya, on residien més de 16.000 persones el 2004, quadruplicava la població durant alguns caps de setmana o en període de vacances. “ Anuari territorial de Catalunya 2004
En definitiva, explicar el que passa al territori destriant aquells elements que des del present estan projectant opcions de futur és una tasca feixuga i que té clarobscurs però que ens pot permetre elaborar un relat per a la comprensió del territori. En el cas de Territori els més de 100.000 usuaris únics anuals que consulten el fons documental o la desenes d’articles acadèmics, tesis doctorals o documents de planificació territorial que s’hi refereixen fan bona la dita que el coneixement genera coneixement i aquest en última instancia és el principal recurs econòmic de futur per a progressar com a país, si finalment no acabem trobant petroli, és clar.
No obstant, tot sembla apuntar que aquest projecte després de 10 anys, dels quals els tres últims han estat realitzats amb més voluntarisme que pressupost, penja d’un fil mancat, a hores d’ara, del recolzament institucional necessari. És comprensible entendre que hi han d’altres prioritats enmig de l’emergència social de la crisi, però potser no ho és tant, que de vegades s’argumenti des d’alguna institució després de 10 anys que en la descripció del projectes s’expliciten massa els debats (o conflictes, segons es miri) i massa poc la descripció de la tasca dels governs . Per a descriure i vanagloriar la tasca dels governs ja existeixen altres instruments, i en aquest cas el que es vol és tenir el relat complet amb tots els actors, per tal de poder comprendre-ho i millorar els instruments de governança futurs del territori.
Personalment, no sé quines han de ser les estructures d’Estat que s’estan proposant darrerament però dubto que siguin reeixides si no estan suportades, no en aquesta petita anècdota de 10 anys, sinó en la tota la intensa tasca feta des de molts àmbits per a analitzar i entendre el nostre país com la que ha dut a terme durant més de 100 anys l’Institut d’Estudis Catalans que empara el nostre projecte.Un poble que no reflexiona, s’analitza i es corregeix a si mateix quan cal, difícilment podrà encetar un camí de progrés i millora contínua que el porti a nous horitzons.
Tant de bo, els que posteriorment van decidir ratllar el sòl de la Cerdanya s’haguessin llegit el llibre homòmin de Pau Vila , potser ara estaríem parlant d’altres dinàmiques territorials, d’un paisatge amb més masades històriques i menys cases adossades. Potser hi hauria una altra Cerdanya possible més semblant a la que va evocar Verdaguer a Canigó: “És del Cadí la serralada enorme ciclòpic; mur en forma de muntanya; que serva el terraplè de la Cerdanya; per on lo Segre va enfondint son llit. Resclosa fóra un temps d’estany; amplíssima on en llur fogosa jovenesa; aqueixos cims miraven la bellesa; de son alt front avui esblanqueït.”
El banc dolent o Sr Lobo
Exemple de funcionament del banc dolent o SAREB, objectiu netejar els bancs de les restes de la bombolla especulativa internacional del mercat immobiliari a costa de l’endeutament de l’Estat que haurà de compensar-ho amb més retallades. Aquesta bombolla va portar a un increment fictici del 150% en 10 anys del preu del parc residencial per efecte de l’especulació. Després s’intentarà mitjançant subhastes de packs immobiaris a preus de saldo (fins al 80% del preu) captar a grans inversors internacionals, conscients que en un altre moment es pot tornar a inciar una altra bombolla.
Com diu el geògraf David Harvey el capitalisme mai resol els seus problemes, els desplaça a un altre lloc, en aquest cas al banc dolent. Llástima que no es tingui la mateixa determinació per a solucionar els problemes d’altres afectats de la bombolla com els desnonats.Encara hi ha qui creu en les bondats de la “mà invisible” i del lliure mercat sense control.Contradint a Tatcher, el liberalisme fracasa quan s’acaben els seus diners…i han de pagar amb els dels altres” .Això sí utilitzaran tots els mitjans possibles perquè sembli un accident.
Una possibilitat que es diu Catalunya
Com a geògraf mai he centrat la meva atenció exclusivament amb els límits marcats per la geografia política. Les fronteres són sempre acotacions que pretenen reduir els territoris a simples espais de poder. Els límits territorials són més aviat graduals, transicions com les formades pel paisatge i la interacció entre l’home i el medi durant segles, els culturals o els socioeconòmics creats per la distribució diferencial de les rendes dins del capitalisme.
Però no hi ha cap dubte que els límits polítics acaben determinant tota la resta, des dels més prims com són els de la propietat, fins als més gruixuts que corresponen als estats. Malauradament, els límits polítics són en molts casos les úniques nocions de geografia que un estat proporciona a la seva població, presentats com a límits inqüestionables, esdevenen raons d’estat per les quals es pot fins i tot enviar a la seva població a la guerra.
Un exemple, al segle XIX el 90% de la població de França no parlava el francès oficial , d’ençà de la 3a república que va tancar el període revolucionari, el francès es va imposar amb una política d’identificació absoluta entre límit administratiu i la llengua que fa que avui França sigui uns dels estats més inqüestionables de l’Europa occidental.
A Espanya va passar quelcom semblant, les províncies creades per Javier de Burgos al 1833 no eren més que una còpia del model de les prefectures napoleòniques imposades durant l’ocupació francesa. D’alguna manera, es podria dir que la qüestió territorial espanyola la van resoldre els jacobins francesos. Però ben aviat, es van començar a esgarrar les costures centralistes, per les aspiracions de nacions històriques com Catalunya a tenir una unitat administrativa pròpia.
Aquest no és l’únic fracàs de l’Estat espanyol modern, constituït a través de tres eixos polítics: els conservadors, els modernitzadors i els nacionalistes-regionalistes que aposten per anar trencant llaços amb l’estat. Dels dos principals bàndols, dins dels modernitzadors podem situar des dels il·lustrats, liberals del segle XIX, els regeneracionistes o els republicans. Tots comparteixen una visió crítica de la realitat espanyola i un intent fallit, per efecte del pes dels conservadors, de modernització de la mateixa.
Avui les reformes s’acumulen, el decalatge cultural envers Europa, la qüestió territorial tant en l’organització com en la reducció de les desigualtats, la superació de les mentalitats curterministes (pelotazo) i de la poca adhesió a les lleis (picaresca) o l’eterna reducció del pes de certs terratinents i de l’església … La Constitució de 1978, 34 anys després esdevé un full de mínims al que el bàndol dels conservadors (guanyadors històricament) estan disposats a renunciar en l’exercici dels seus privilegis absoluts . La Constitució tampoc defineix cap més objectiu clar com a estat que el d’existir, simplement, mentre d’altres estats es carreguen de sentit amb lemes com el de "Unitat i justícia i llibertat” alemany o el e pluribus unum federalista americà.Com a exemple, el nom oficial del estat “Reino de España” no té gaire acceptació social i el seu lema Plus ultra recorda les velles glòries imperialistes de que parlava l’oda maragalliana. Un estat democràtic es funda o es refunda per tenir sentit, per ser percebut com a útil per a la seva població.
La paràlisi espanyola ofega als territoris que hi han de viure com Catalunya, Espanya no té cap projecte de futur estratègic per a una Catalunya desindustrialitzada més enllà de que segueixi sufragant els costos d’un no-model i que no remugui gaire. Però tampoc té cap projecte per a Andalusia que la permeti realment desenvolupar-se, ni pel seu nord minero-siderúrgic, ni per les castelles que es buiden, ni pel llevant més enllà del totxo i de ser la zona d’esbarjo madrileny. I és que la principal estratègia territorial que té l’Estat espanyol es diu cosir Espanya amb Madrid, amb infraestructures.Aquest podria ser un model vàlid si no fos perquè està demostrat que no fomenta el desenvolupament regional sinó la implosió de l'estat envers Madrid (Seguint un model de gravetat que s'utilitza per mesurar els fluxos entre ciutats podríem dir que quan s'escurça una distància, els cossos grans atreuen als petits i no al inrevés).
És paradoxal que la Unió Europea hagi fet més pel desenvolupament regional real que un estat que fa inversions aleatòries i algunes de criteri polític entre un garbuix de Comunitats Autònomes sense gran capacitat inversora estratègica (com la dels 40000 milions invertits de l'AVE).La crisi actual demostra que el miracle espanyol era en realitat un miratge, com les plúsvalues urbanístiques que van omplir les caixes de les administracions locals i autonòmiques mancades d'un model de finançament clar. La crisi també és el fracàs del model conservador d’intentar triomfar al món amb un producte typical spanish com és el totxo i les grans infraestructures, sense canviar res de fons, ni formes, ni models.
Aquesta crisi també està posant de manifest la debilitat dels estats-nació europeus. La sobirania més important de totes, l'econòmica, és en mans dels poders globals i només en un marc que podria arribar a ser fort com el de la Unió Europea es pot afrontar aquesta lluita. El problema és que qui mana a Europa per ara són precisament els estats que tard o d’hora hauran d’escollir entre aferrar-se a part les seves competències o el benestar de la seva ciutadania.
Estem en un temps de canvis en les fronteres, de sobiranies compartides i subsidarietats, i des d’una visió purament pragmàtica és normal que es plantegi per exemple en el cas de Catalunya un canvi de límits que ens acosti al moll de l’ós europeu en detriment de Madrid. És el triomf del trencadors davant el fracàs modernitzador. En aquesta nova configuració, a que ens veiem abocats, hi han dos vies o s’empodera Catalunya equiparant-la a un estat confederat o la dissolem (com alguns demanen) en l'Estat espanyol de les províncies, deixem de queixar-nos i acceptem els designis de Madrid-Brusel·les.
Tanmateix, si Catalunya vol iniciar un camí de decisió pròpia per a apropar-se a la societat noble, rica, culta, lliure, desvetllada i feliç que somiava Espriu no ho farà de la mà dels 400 notables de sempre, dubitatius entre els beneficis de les espanyes i les potencialitats d’un canvi d’amos al seu favor. Qualsevol nova via catalana ha de trencar motlles, estereotips, rancúnies i sorgir del foc nou d’un ampli consens de la frondosa societat civil catalana. Si en aquest camí llarg i costerut, ens en sortim, tenim davant nostre una possibilitat que es diu Catalunya
Tu a Boston i jo a Las Vegas
El territori segons una de les seves definicions normatives és “la porció de la superfície terrestre subjecta a apropiació per un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat”. (DIEC2).L’establiment d’un equilibri durable entre una determinada societat, el seu territori i les activitats que s’hi desenvolupen esdevenen les tres potes (social, econòmica i territorial) d’allò que es va entendre com a sostenibilitat a l’informe Brundtland de 1987 i a la posterior Cimera de Rio de 1992, avui Rio+20 o -20 segons es miri. El model territorial és el resultant d’una determinada proposta que fa una societat per a desenvolupar-se en un determinat territori. De models territorials resultants d’aquesta interacció n’hi ha per donar i per vendre.
Per exemple, un rànquing americà del 2010 sobre una mena IQ territorial basat en l’educació i la cultura, va triar Las Vegas com la ciutat més estúpida (dumbest city) del país en contraposició a Boston que va ser escollida laciutat més intel·ligent (smart) . Si mirem més rànquings, observem que Las Vegas és també la segona ciutat amb pitjor qualitat de vida ( divorcis, criminalitat, robatoris, suïcidis… ). Una dada, la taxa de morts violentes és de fins a 700 vegades superior a Nevada que a Catalunya com admeten amb preocupació les webs policials no oficials. davant la instal·lació d’Eurovegas.
Per contra, Boston és la tercera ciutat més saludable, la tercera més innovadora, la cuarta amb més zones verdes, la cinquena més feliç (a prova de Blues) o la setena on flueix més el crèdit (en aquest estudi es destaca en negatiu a Las Vegas per la seva alta taxa d’execucions hipotecàries) .En un terreny anecdòtic, podem trobar que Boston és la segona ciutat on es més fàcil lligar mentre que Las Vegas és la segona ciutat que consumeix més pornografia .En aquesta mena de competició de ciutats Boston és la guapa i intel·ligent i Las Vegas la lletja descarada.
No és estrany doncs, que el nostre govern vulgui fer-se la foto a Boston però el que potser ens resulta contradictori és que a la setmana següent es pacti ser Las Vegas. Hom pot pensar que no és incompatible ser ambdós coses però finalment i com hem pogut veure abans, l’activitat econòmica predominant (turisme del joc o coneixement) determina la resta.Evidentment, els models territorials d’èxit han de ser diversos però en el nostre cas “les apostes fortes” actualment sembla que van en l’àmbit de turisme de masses (Eurovegas, Marina d’Or xinesa?…).La qüestió és si es vol Eurovegas (inversió equivalent al 10% del PIB) perquè sigui la cirereta del pastís o perquè sigui un canvi de model post-industrial (pastís sencer amb cireretes d’alt valor afegit).Per exemple, en el cas tan esmentat de Singapur, el projecte de Casino va ser disenyat, decidit i molt limitat pel propi govern entre diversos candidats com a element econòmic complementari d’un model d’èxit.
En el nostre cas, el model que es vol implantar és més semblant al de Macau (la cosina lletja de Hong Kong) i que no és tant fruit de la reflexió o de la complementarietat econòmica, sinó de la necessitat. Una necessitat comprensiva des del punt de vista de l’ocupació (15000 llocs de feina) però que oculta una realitat no esmentada com és la necessitat d’ingressos tant de la Generalitat com dels ajuntament afectats. És trist que haguem de ser una cosa que no volíem ser perquè estem en una via morta pel que fa al finançament.
Però siguem positius i propositius, un bon model de desenvolupament aprofita el que té i intenta projectar-ho cap al futur .I el que tenim nosaltres, és un teixit industrial que es mor i que cal reinventar aprofitant els vents favorables, un sector turístic madur que revaloritzar i diversificar, un potencial innovador que cal empènyer i un territori amb excel·lents condicions que cal gestionar correctament per tal que sigui encara més atractiu globalment (si el congrés mundial dels mòbils es fa a Barcelona no és precisament per la quantitat de empreses del sector que tenim).
Perquè el que realment pot “aixecar el país” (lema del govern) són les ganes de sumar esforços per construir-ho (o reconstruir-ho) i abans d’intentar ser Boston, Las Vegas, Alemanya, Flandes o Florida crec que hauríem de provar que tal és això de ser Catalunya.
